Demà dia 15/10, arrenca el Laboratori d’Arts Vives i Contextos, amb el suport de l’àrea de Recerca i Innovació de l’Institut del Teatre de Barcelonai el Centre territorial d’Osona.

Podeu trobar tota la informació aquí:

https://www.institutdelteatre.cat/ca/recerca.htm

LABORATORI D’ARTS VIVES I CONTEXTOS

Coord. Constanza Brnčić i Aimar Pérez Galí

Consideracions preliminars:

Des de fa uns vint anys hi ha hagut a Catalunya -i a la resta de l’estat espanyol- un creixement exponencial de certes pràctiques artístiques desenvolupades en contextos no professionals ni professionalitzadors. Tot i que no totes aquestes pràctiques tenen una vocació crítica ni tan sols transformadora -i si més assistencial o reguladora del malestar social-, moltes d’elles posen en joc, de diverses maneres, els recursos que les pràctiques artístiques ofereixen com a forces generadores de pensament, mobilitzadores, qüestionadores, i en el millor dels casos, propiciadores d’aprenentatges, d’escletxes, falles, destruccions i revolucions.

Les artistes i els col·lectius d’artistes han desplegat la seva feina en contextos en els quals potser creien que podien aportar quelcom rellevant i alhora aprendre coses en relació amb la seva tasca. En molts casos el gest de desplaçar-se fora dels circuits artístics instituïts, ha estat un gest de dissidència i de qüestionament sobre allò que anomenem «àmbit cultural», acompanyat, sovint, del desig de descentrar la pròpia pràctica, de qüestionar-la, de fer-la més vulnerable.

De totes aquestes provatures, projectes i programes, alguns d’ells -potser els més interessants- inclassificables, d’altres més enfocats cap a la pedagogia, d’altres a la participació ciutadana, d’altres a l’activisme, d’altres a la salut… han sorgit diverses intencionalitats i agendes polítiques, sovint oposades entre si, i també s’ha anat definint i utilitzant una terminologia, encunyada d’altres models -com el model anglosaxó- al voltant d’aquestes pràctiques: pràctiques comunitàries, participació, arts aplicades, acció social, inclusió, arts col·laboratives, projectes intergeneracionals… També s’han anat delimitant grups de persones a les quals aquestes pràctiques anaven dirigides i se’ls ha categoritzat anomenant-los: col·lectius de persones migrants, dones maltractades, persones amb alzheimer, adolescents i infants en risc d’exclusió social, persones amb diversitat funcional, avis i àvies, nens i nenes de l’escola pública, adolescents, persones dels col·lectius LGTBIQ+…

No és difícil veure immediatament que aquestes pràctiques, en moltes ocasions, han partit d’una perspectiva hetero-blanca-normativa per definir els àmbits de treball. També per definir el que estava inclòs i el que quedava fora d’allò que s’anomena «societat». D’això se n’ha parlat molt i de fet hi ha hagut molt debat al voltant d’aquestes qüestions, perquè precisament moltes de les artistes implicades en aquestes iniciatives han estat persones crítiques i en molts casos, activistes. Però també és cert que l’statu quo (institucions, bancs, empreses), s’ha adonat de l’enorme potencial domesticador que certs enfocaments d’aquestes pràctiques podien oferir, i ha posat mitjans i esforços -minúcies que pels artistes eren petits alleujaments per la seva subsistència- en programes, ajuts i xarxes d’informació i recerca. Pel fet que transgredir és una tasca molt difícil, perillosa i amiga d’una certa independència, s’ha optat decididament per incloure les veus crítiques en aquesta amalgama, que finalment genera un tot controlable. 

Integrar és la clau per dissoldre la potencia negativa de la diferència.

Arribades a aquest punt, ens tornem a preguntar la vella qüestió: què fer?

No és una qüestió per a ser resposta: és una qüestió viva, fèrtil, que mou qualsevol mena d’acció i en especial la pràctica artística.

Podem, com proposa Hannah Arendt, parar-nos a pensar.

Les ballarines saben molt bé que el pensament neix en el cos, o millor, entre cossos, en el fet perceptiu que entrellaça la nostra mirada i el món. Que sorgeix del moviment i que cap conclusió és mai definitiva perquè no hi ha un pensament, ni una expressió d’aquest, plenament coincident amb el món i amb els altres. D’aquí la potència de l’ècart, la desviació -la diferència-, entre el món i el llenguatge, el cos i el món, el cos i les altres.

Així que podem practicar el pensament, practicar l’escriptura, la silenciosa i la que podem escoltar. Podem practicar tornar a preguntar-nos: què fem com a artistes? On ho fem? Amb qui ho fem? Per què?

Davant les qüestions urgents que ens afecten, que afecten les nostres vides, podem pensar, de nou, les paraules que ens acompanyen i que emprem per a definir les nostres accions?

No tant per trobar alternatives, sinó més aviat per retrobar la potència de la invenció i també redescobrir i recuperar antigues paraules: una tasca entre la ficció i l’arqueologia.

Aquest laboratori neix de totes aquestes inquietuds i la inquietud és precisament l’estat natural de qualsevol persona que posa i retira el cos com a gest interrogatiu.

Primera sessió _15_10_2022

No trobarem un punt de partida definitiu ni estàtic.

Hem de tenir en compte que la tasca que ens proposem és llarga i que segurament no s’acabarà mai. No ens interessa trobar resultats, sinó reflectir problemes i treure’n conseqüències.

Ens interessa veure com aquestes conseqüències generen, o no, certes accions, estats, pensaments.

I si poden aparèixer altres paraules.

I si els problemes formulats, són els problemes que ens interessa plantejar.

I com podem formular els problemes que ens interessa formular.

I si poden aparèixer altres accions.

En aquesta primera sessió de treball potser podríem començar observant i desconstruint com, en les pràctiques que les convidades han dut a terme, es considera o emergeix el que s’ha anomenat «acció comunitària», on estan situats els agents que mobilitzen la pràctica, com s’efectuen les relacions de poder, quin concepte de comunitat emergeix d’aquestes pràctiques, i quines són les conseqüències reals quant a capacitat d’agència de les persones implicades i crítica i mobilització de les accions proposades. Veure si és convenient fer un joc de contrapesos entre els dos termes de la proposició «acció» i «comunitari», i interrogar-nos sobre aquests termes, potser des de l’experiència, explorant el camp semàntic, fent un treball d’intertextualitat…

Per la següent sessió es tractaria de pensar sobre la constel·lació de conceptes sorgida de la jornada, aportar materials (bibliografia, experiències, imatges, sons…) i buscar altres paraules, paraules substitutes, paraules en desús, paraules antigues, paraules noves, inventades… que ens donin ganes de continuar parlant o de callar una estona.

Amb el suport de l’ Àrea de Recerca i Innovació de l’Institut del Teatre i Centre Territorial d’Osona.